Patrimoni cultural i docència
Tenim la idea preconcebuda que antigament els objectes de les col·leccions s’utilitzaven per a la docència i ara ja no. No és del tot cert. Potser el seu paper en la docència no és tan clau com abans, especialment ara que molts materials i recursos curriculars són digitals. Però continuen tenint la seva funció docent en molts àmbits del coneixement: art, mineralogia, botànica, farmàcia, història, fins i tot a la Facultat de Física, on els alumnes elaboren treballs sobre instruments científics vintage, experimenten amb ells i els comparen amb els nous, en l’assignatura de Laboratori de Física Moderna.
O per als alumnes de Criminologia que estudiaven durant els anys cinquanta i seixanta, per a qui la col·lecció de Criminalística de l’antic Museu de Criminologia de la Universitat de Barcelona va esdevenir una part fonamental de les classes pràctiques de Dret Penal. I just després d’haver pogut visitar l’exposició «Crim i delicte» al Museu d’Història de Catalunya, on s’han exhibit les peces d’aquesta col·lecció, m’atreviria a dir que també serien una eina interessantíssima per als estudiants d’Història interessats a analitzar la societat de l’Espanya franquista.
Conjunt d’armes i estris diversos procedents de la col·lecció de Criminalística de la UB. Es van emprar per cometre delictes de naturalesa diversa i es van confiscar durant la investigació criminal dels fets. Els objectes estan datats de les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta i l’Audiència Provincial de Barcelona els va cedir a l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la UB, creat cap al 1954.
Patrimoni cultural i recerca
De la mateixa manera que els elements patrimonials poden ser una eina formativa encara actualment, també caldria promoure’n la consideració com a elements d’estudi i recerca. Cal incentivar els estudis basats en les col·leccions que serveixin com a eina de recerca per a una branca de coneixement específica, però també i especialment en matèria d’estudis de museologia i museografia, en totes les seves branques: comissariat, conservació i restauració, difusió, projectes educatius, etc. Les col·leccions universitàries poden tenir un paper rellevant en tant que valuosos objectes d’estudi i de pràctiques en els programes de màster o postgrau sobre museologia i patrimoni cultural, o bé en estudis de grau a través de bones propostes de treballs finals.
No hi ha dubte: és un win-win en tota regla. Un retorn recíproc. Tothom en surt beneficiat: els alumnes, perquè tenen un material verge que espera ser estudiat; les col·leccions, perquè es millora el coneixement dels seus fons, i la Universitat, en fi, perquè demostra saber detectar les potencialitats d’uns i d’altres.
Patrimoni cultural i transferència
Sens dubte la transferència és, dels tres pilars fonamentals de la institució universitària, el que més i millor ha sabut transcendir el valor i significat del patrimoni. Les iniciatives, els projectes i les accions que busquen la comunicació i difusió del patrimoni són nombroses, de qualitat, d’abast. Algunes són originals, d’altres, més acadèmiques. Virtuals, presencials.
La Facultat de Física disposa, des de setembre de 2022, d’un nou espai museístic destinat a donar a conèixer el fons de la Col·lecció Instruments Científics de la Facultat de Física, una de les col·leccions patrimonials més rellevants i millor documentades de la UB. «La història de l'electromagnetisme» és la primera de les mostres que s’hi podran visitar. Aquesta iniciativa és una fita molt rellevant perquè contribueix a promoure i enfortir el coneixement del patrimoni científic i cultural de la Universitat de Barcelona.
El to amable, pròxim, dinàmic de moltes propostes, especialment les que es vehiculen a través de les xarxes socials, busquen guanyar adeptes a la causa i, en definitiva, la tan buscada interacció amb la comunitat universitària i amb la societat en el seu conjunt.
No obstant, si bé es treballa molt per a l’«impacte» i l’«efecte» immediats, ens interessa no allunyar-nos del «valor» i el «significat», conceptes que mantenen al llarg del temps aquell impacte inicial, sobretot en els usuaris amb els quals ens costa connectar.
I és que, tot i que es fa molt en un sentit unidireccional —des dels òrgans de govern, des dels grups de recerca, des de les facultats, des de les unitats—, potser no és suficient. Ens cal una comprensió més clara dels usuaris, entendre la seva experiència real amb el patrimoni a través de l’oferta que la universitat posa a la seva disposició (en aquest sentit unidireccional que comentàvem) i per què i per què no els interessa.
Hem de preguntar, indagar, buscar respostes. Usar estratègicament aquest coneixement per comunicar-nos eficaçment, adquirir un compromís a llarg termini amb els nostres usuaris i avaluar l’assoliment dels nostres objectius.
I quan parlem de transcendir la societat, ens estem referint també, i molt, a fer-nos forts davant l’Administració. La UB ha de tenir un paper rector, amb una participació activa, en les futures legislacions de museus i patrimoni incorporant la fins ara inexistent tipologia de «col·leccions i museus universitaris», atès que la seva singularitat la fa diferent de la resta de categories patrimonials.
És una oportunitat única per marcar la pauta i per convertir-se en paradigma dels museus i col·leccions universitaris a Catalunya, i referència del caràcter global de patrimoni. El fet que la Universitat de Barcelona aplegui totes les tipologies considerades tradicionalment patrimonials (patrimoni artístic, bibliogràfic, arquitectònic, científic, zoològic, botànic, etc.) és un argument suficient per adquirir un paper substancial dins la política museística del país.
3 x 1
Ja ho dèiem. Si els tres pilars fonamentals per a una universitat són la docència, la recerca i la transferència a la societat, ho són també per a les col·leccions patrimonials universitàries, perquè van indissolublement associades.
En aquest sentit, cal aprofitar que la Universitat és un centre de coneixement a fi que les col·leccions esdevinguin punts de trobada dels docents, els estudiants i els investigadors, i de tota la comunitat amb la societat de la qual forma part. La Universitat ha d’entendre el seu patrimoni com un recurs per al desenvolupament i com un servei que cal gestionar «per nosaltres i per als altres». Hi ha de donar una centralitat, que encara no té, dins la societat del coneixement en què estem immersos.
I és que les col·leccions patrimonials aglutinen totes les condicions per esdevenir, alhora, centres de recerca, centres de docència i centres museístics. Tot en un. Un veritable recurs per explotar.
És fàcil d’entendre.
Pili Mateo
Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals
Deixa un comentari
L'adreça electrònica no es publicarà. Deixa el nom en blanc per deixar un comentari anònim.