Universitat vs museu
Les universitats custodien un conjunt patrimonial de gran vàlua, igual que ho fan els museus. Però les universitats no són museus, tot i que moltes en disposen. Difícilment podrien ser-ho.
Primer, perquè la mateixa naturalesa de les col·leccions universitàries, heterogènia i complexa, va indissolublement associada a la naturalesa, heterogènia i complexa, del mateix concepte d’universitat. A més, la universitat ha evolucionat en paral·lel a les seves col·leccions, algunes de les quals s’han format d’una manera desordenada, arbitrària i fins i tot personalista.
I segon, perquè una gran majoria de col·leccions patrimonials universitàries no disposen de les infraestructures i els mitjans tècnics necessaris per dur a terme les funcions essencials d’un museu: custòdia, conservació, exhibició, recerca i difusió.
No obstant, els models museístics no universitaris ens ofereixen referències, criteris i eines d’aprenentatge valuosos que ajuden a millorar els processos de treball de les col·leccions, a saber definir les seves línies estratègiques o, en alguns casos, a professionalitzar el personal (si n’hi ha 😉) que hi duu a terme la feina.
I, tot i que és positiu, en aquest sentit, emmirallar-se en els museus, ho és més encara saber diferenciar-se. I és que la singularitat d’una col·lecció patrimonial universitària rau precisament en el caràcter propi i distintiu que la distingeix de qualsevol altra. I és aquest signe diferenciador el que hem de positivitzar i reivindicar a fi d’enfortir el seu potencial.
Però, aleshores, per què el patrimoni cultural universitari no és prou conegut... i reconegut?
No ens enganyem. Molta gent té altres prioritats i altres interessos.
Naturalment, no tothom. Hi ha, per sort, qui reconeix sense cap marge de dubte que el patrimoni cultural és un recurs que contribueix a la consolidació de la identitat local per la seva potencialitat educativa, formadora i científica, així com per la seva capacitat per fomentar la participació ciutadana, la cohesió social i la creació cultural.
Gent que entén el patrimoni com un actiu pel seu valor social i de servei a la comunitat i, no ens n’oblidem, pel seu valor en el desenvolupament territorial i econòmic.
Però si del que parlem és del patrimoni cultural universitari, a qui li interessa?
En primera instància, als docents i tècnics que treballen en la seva custòdia, estudi i difusió, tenint cura de les col·leccions de les quals són responsables. Vocació pura. També als òrgans de govern i equips de treball que, empesos per una dedicació i un entusiasme inqüestionables, treballen incansablement per posar en valor les col·leccions patrimonials i, de retruc, la seva pròpia feina. I això costa, en una institució en què pocs saben de què va això de la gestió cultural.
A algú més?
La resposta és sí. De totes totes, sí. Fa uns anys, el mobiliari i els objectes que es consideraven obsolets perquè ja no cobrien les necessitats quotidianes de la docència, la recerca o la gestió anaven a la deixalleria. Ara, a algú se li acudiria desprendre’s d’un teodolit del segle XIX, d’una cadira on seia un estudiant a començament del segle XX o, fins i tot, d’una fotocopiadora Luxacopy dels anys setanta? Naturalment, no.
Fotocopiadora Luxacopy, 1970-1979
Col·lecció Instruments Científics de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica
Cada vegada hi ha més gent —també dintre de la comunitat universitària— sensibilitzada amb la preservació del patrimoni cultural, però no per simple ostentació, sinó perquè comprenen —comprenem— que és fruit de la història, de la història de la institució i de les persones que hi treballen o estudien. Que ens atorga identitat i sentit de pertinença. I que el patrimoni pot ser una eina molt valuosa per empoderar les universitats. I si no, perquè la Lliga d’Universitats de Recerca Europees (LERU), formada per vint-i-tres universitats europees líders en recerca innovadora, escull el patrimoni cultural per commemorar els seus vint anys d’existència?
Anem a les palpentes, amb el patrimoni cultural? Hi podem fer res més?
Moltes persones, fins i tot vinculades acadèmicament i professionalment a la universitat —la nostra o qualsevol altra—, pensen que el patrimoni cultural és quelcom aliè a la seva vida universitària. Naturalment, sempre hi ha els grans amants de la història i l’art i qui fa seguiment de les múltiples accions que les universitats fan per promoure la cultura i el patrimoni: exposicions, concerts, visites guiades, concursos, anècdotes i dades curioses publicades a les xarxes socials, etc. Els seus likes i els retuits ens alegren el dia. I amb això estem contents. I, sí, ens eixamplen una miqueta més el cercle, restringit, dels nostres seguidors.
Però, compte, perquè de vegades —no sempre, afortunadament— són accions individualitzades —quantes més, millor—, no accions integrades en un pla estratègic i estructural a llarg termini.
Visitants de l’exposició «L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. 150 anys en imatges».
La Universitat de Barcelona, com a institució, promou i dona suport des de fa anys a diverses accions en un intent d’implantar una política patrimonial global. Un exemple paradigmàtic és el Museu Virtual de la UB (MVUB), creat el 2010 i renovat íntegrament el 2021. El MVUB ha estat durant anys, i ho continua sent, una plataforma molt important per donar a conèixer el patrimoni cultural de la UB, així com una eina versàtil i professional de catalogació i gestió documental de totes les col·leccions.
No podem negar que iniciatives com aquesta responen a una voluntat de política patrimonial global. Una voluntat, per cert, promoguda encertadament per tots i cada un dels successius vicerectorats competents en matèria de patrimoni i cultura al llarg dels darrers quinze anys. I en paral·lel, celebrem que cada vegada més facultats s’interessin per la salvaguarda i gestió del seu patrimoni assignant aquesta tasca a personal docent o tècnic i comencin a gestionar les seves col·leccions amb el nou sistema de catalogació i gestió documental integrat. Anem pel bon camí.
Ara bé, si aquests projectes no van acompanyats d’altres mesures estratègiques i estructurals per a la millora de la gestió del patrimoni, serà complicat que la seva implementació tingui un efecte més enllà de la primera capa.
Pràcticament totes les col·leccions patrimonials universitàries (i no parlem només de la Universitat de Barcelona) tenen problemàtiques comunes: manca d’infraestructures adients, manca de personal qualificat (o, en molts casos, manca de personal), manca de recursos tècnics, manca de pressupost específic, manca de línia programàtica, manca d’integració en els plans docents, manca de reconeixement, etc. En fi, manca d’institucionalització del patrimoni.
Una institucionalització que, en el cas de la UB, comencem a perfilar amb la implementació del nou Reglament de patrimoni cultural de la Universitat de Barcelona, de què s’ha dotat la UB recentment i que, sumant-se al MVUB, configura una estratègia més de caràcter estructural que respon a la voluntat de definir una política patrimonial global.
Aquestes iniciatives hauran de guiar-nos en el camí d’anar superant les mancances i insuficiències del sistema, que no són més que el reflex del problema més important de tots: no sabem quin és el paper del patrimoni cultural universitari.
Com sempre, és una qüestió que cal analitzar, reflexionar i planificar. Una qüestió de coneixement. Una qüestió de coneixement… a la Universitat, el centre del coneixement per antonomàsia!
Ens trobem a la propera. La tercera i última entrega de les reflexions al voltant de les col·leccions patrimonials universitàries.
Pili Mateo
Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals
Deixa un comentari
L'adreça electrònica no es publicarà. Deixa el nom en blanc per deixar un comentari anònim.