Fins a principis del segle XX, la creença generalitzada era que l’univers consistia únicament en la Via Làctia i totes les estrelles que observàvem en el cel formaven part d’ella. El concepte d’univers no estava definit.
Un dels descobriments més revolucionaris que va contribuir a canviar aquesta idea d’univers va ser degut a Edwin Powell Hubble (Marshfield, 20 de novembre de 1889 – San Marino, Califòrnia; 28 de setembre de 1953), figura clau en l’astronomia del segle XX. El 1919, després de la guerra, Hubble va començar a treballar en l’Observatori Mont Wilson dedicant-se a l’estudi i classificació de les nebuloses. Allà va tenir l’oportunitat de treballar amb la infraestructura més moderna del moment, el telescopi Hooker, de 254 centímetres, en aquells dies el més potent del món. Aquest telescopi li va permetre observar el cel amb major detall que mai i va descobrir que l’univers era més gran que la Via Làctia en observar estrelles en altres nebuloses, com Andròmeda, i adonar-se que estaven massa lluny per a ser part de la nostra galàxia. Va usar la lluentor d’estrelles especials anomenades cefeides per a calcular aquestes distàncies i va concloure que aquestes nebuloses eren en realitat altres galàxies, situades a milions d’anys llum de distància.
Va aconseguir publicar les seves recerques en el diari The New York Times el novembre de 1924 i l’1 de gener de 1925, ara fa cent anys, Hubble va comunicar en una reunió de la Societat Astronòmica Americana el descobriment de galàxies senceres fora de la Via Làctia.
Naturalment, altres astrònoms contemporanis de Hubble van realitzar contribucions significatives sobre aquests mateixos temes, com Henrietta Swan Leavitt, Vesto Slipher o Georges Lemaître. El treball de tots ells va establir les bases de la nostra comprensió actual de l’univers, per a la qual una de les idees clau, que es va desenvolupar posteriorment, va ser el descobriment de l’expansió de l’univers, un fenomen fonamental que ens proporciona pistes crucials sobre l’origen, l’evolució i la destinació del nostre cosmos.
El descobriment que l’univers era molt més vast del que s’havia imaginat va canviar per complet la visió humana, no sols del cosmos, sinó també de nosaltres mateixos com a espècie i com a subjecte social. La idea que formem part d’un cosmos immens (infinit?) provoca una profunda reflexió en la humanitat, que s’ha vist abocada a replantejar-se el seu lloc en ell, deixant enrere la visió d’un univers centrat en la Terra per a acceptar que formem part d’una realitat molt més complexa.
Per això, la certesa que habitem un petit racó d’un cosmos immens, en constant expansió, convida a una introspecció que transcendeix el material i l’immediat i ens obliga a formular-nos preguntes profundes sobre la nostra existència: què significa ésser humà en un univers de tal magnitud i quin és el nostre propòsit? Aquestes qüestions han redefinit no sols les nostres creences religioses i espirituals, sinó també la manera en què concebem la nostra relació amb altres possibles formes de vida i la naturalesa del temps i l’espai.
Des d’una perspectiva espiritual, el descobriment de Hubble ens desafia a pensar en gran. No sols en termes de comprendre el cosmos, sinó també en la nostra capacitat per a abraçar idees més universals. En reconèixer la nostra petitesa, podem redescobrir una humilitat fonamental que ens connecta no sols amb l’univers, sinó també amb els altres éssers humans i amb la naturalesa que ens envolta.
La cerca d’un nou sentit a l’existència humana ha de servir-nos per a reconèixer que només som un element més d’aquesta vasta realitat i aquesta consciència hauria de fer-nos recapacitar sobre la fragilitat del nostre planeta i la importància de protegir-lo. Aquesta cerca ha d’enfortir, així mateix, la nostra consciència social, fomentant la cooperació entre els nostres semblants i relativitzant els nostres problemes en adquirir una perspectiva més àmplia i diversa de la realitat.
Pensar en gran comporta comprometre’ns amb els valors que donen sentit a la nostra existència: el respecte, la cura, l’ajuda, l’aprenentatge, la connexió, el propòsit i la determinació. Els principis fonamentals que guien la nostra conducta i les nostres relacions en la construcció del nostre món i la nostra història.
A l’inici d’un nou any, reflexionem sobre el que significa veritablement “pensar en gran”. És sorprendre’ns davant els reptes de la ciència, davant el que veiem i el que imaginem. És transcendir a nosaltres mateixos estenent les nostres petites accions al món que ens envolta per a transformar-lo. L’univers ens envia un senyal i ens convida a pensar en gran transformant la nostra manera de ser i d’habitar aquest món.
El «torquetum» era un instrument de mesurament astronòmic considerat una evolució de l’astrolabi, que permetia realitzar mesures emprant tres tipus de coordenades astronòmiques: les altazimutals, les equatorials i les eclíptiques.
La il·lustració apareix a l’obra de Pere Apià Astronomicum Caesareum (1540), CRAI Biblioteca de Fons Antic.
Telescopi refractor equatorial Grubb amb objectiu de 5 polzades. Va ser posat en funcionament el 1906 en l’ensenyament experimental de la càtedra de Cosmografia i Física del Globus en la Secció de Física de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, i va ser utilitzat fins al 1993.
Col·lecció d’instruments científics de la Facultat de Física
Pili Mateo, Vicerectorat de Cultura, Memòria i Patrimoni
Deixa un comentari
L'adreça electrònica no es publicarà. Deixa el nom en blanc per deixar un comentari anònim.