Les entranyes de la UB

Hi ha espais que no només es visiten o s’ocupen, sinó que es viuen. L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona és, sens dubte, un d’aquests llocs. Encara recordo els primers dies com a becari, quan entrava pel vestíbul i pujava cada un dels esglaons de l’escala noble. Un espai solemne, ple de silenci, que imposa respecte. Entre el vellut vermell, les pintures, els vitralls i la decoració general, em sentia algú especial en pujar per allà, però alhora tenia la sensació d’endinsar-me en una història que no comprenia del tot.

Sovint em perdia. El claustre de Ciències, el de Lletres, la galeria del Paranimf… Però, on són les escales? Ah! I si baixo per aquí… ostres, que m’estalvio tota la volta que feia! Aquesta desorientació, tanmateix, anava més enllà dels camins i passadissos: encara em quedava per conèixer la història de l’edifici i tot allò que les seves parets relaten i comuniquen —l’arquitectura, les pintures, els busts, les plaques…—, així com la manera en què s’utilitza i es viu avui en dia.

Amb el temps, però, tot va començar a encaixar. L’espai monumental que al principi em desconcertava es va tornar proper, quotidià. Vaig aprendre ràpidament les dreceres i els passadissos amagats, però també vaig començar a reconèixer les diverses capes d’història que s’hi amaguen. Ara el veig gairebé com un organisme viu: els passadissos com a artèries que connecten els espais, les escales com a columnes vertebrals, i les diferents aules i sales com òrgans que acullen la vida diària de la universitat. Un cos antic, històric, però encara molt actiu i amb un batec sorprenentment viu i sonor.

Aquest any al vicerectorat de Cultura, Memòria i Patrimoni m’ha permès conèixer les seves entranyes de ben a prop. Com a guia, he compartit aquests espais amb moltes persones: el vestíbul, el Paranimf, els claustres, la biblioteca, la torre del rellotge… Ha estat una tasca que m’ha ensenyat la història de la UB i la de l’Edifici Històric, però també a estar atent als detalls, a contextualitzar el patrimoni, a interpretar els símbols i els relats de cada racó.

També he vist com l’edifici està preparat per transformar-se. Durant el Festival de Teatre, el Cicle de Música a la Universitat o la Nit de la Música, en els quals he pogut col·laborar, la calma acadèmica dona pas a una altra mena de vibració: la música, la dansa, el teatre i la presència del públic canvien completament l’energia de l’espai. És en aquests moments quan queda clar que aquest edifici no pot ser només un contenidor de patrimoni antic: cal activar-lo, donar-li nous usos i fer que dialogui amb diverses formes de cultura. Aquests esdeveniments, com tants altres impulsats des del vicerectorat, són un clar exemple d’aquest diàleg constant que manté el patrimoni viu.

Amb aquest mateix esperit, una part important de la meva feina ha estat fer visible aquest patrimoni, difondre’l i compartir-lo. Per exemple, amb la sèrie de vídeos “Racons i secrets de l’Edifici Històric”, creada per a les xarxes socials d’@ubcultura, hem volgut fer accessibles zones, detalls i històries de l’edifici que sovint passen desapercebuts: el telescopi Mailhat, l’ascensor de Lletres, les vidrieres del rectorat, la lògica jeràrquica del Paranimf…

El patrimoni, doncs, no només s’ha de conservar, i la seva difusió no és una tasca tan senzilla com podria semblar, ni es limita simplement a mostrar-lo: es tracta de donar-li veu, de fer-lo dialogar, de reactivar-lo a través de la paraula, la imatge i el gest. Aquesta és una de les grans prioritats del vicerectorat de Cultura, Memòria i Patrimoni, que treballa per fer que el patrimoni no sigui només visible, sinó també compartit i accessible per a tothom.

Aquesta mateixa lògica és la que sustenta el Museu Virtual. Més que un catàleg digital, és una porta oberta per accedir a les col·leccions i establir un nou tipus de relació amb el patrimoni cultural de la universitat. Aquest any hi he col·laborat fent la descripció dels retrats de la Col·lecció de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (Clínic) i la catalogació de la Col·lecció d’instruments científics de mineralogia i cristal·lografia. És una feina meticulosa i que de vegades pot semblar repetitiva, però que té un sentit clar: documentar, cuidar i difondre aquestes peces. Fer que continuïn tenint veu i que, des de qualsevol lloc del món, es puguin conèixer i comprendre.

Ara bé, de vegades, la conservació i la difusió no són suficients. Parlar de patrimoni també vol dir revisar-lo, repensar-lo i qüestionar-lo. I això és una cosa que des de la UB es té molt clara: la memòria no pot ser només un exercici passiu. L’exposició Art dispersat pel franquisme. Obres dipositades a la Universitat de Barcelona n’és un bon exemple. No es tracta només de preservar, sinó de contextualitzar, d’obrir preguntes, fins i tot d’incomodar si és adient. El patrimoni no és un relat tancat, sinó una conversa que hem de mantenir oberta i viva.

Tot això, evidentment, va molt més enllà de l’Edifici Històric. Per això vam decidir ampliar la sèrie “Racons i Secrets de l’Edifici Històric” i convertir-la en “Racons i secrets de la UB”, per explorar també altres facultats, biblioteques, jardins, obres d’art… Gravant aquests vídeos, he descobert una universitat plena de col·leccions patrimonials i històries menys visibles, però igualment significatives. I això, al cap i a la fi, són realment les entranyes de la UB. I no em refereixo només al patrimoni físic i tangible. Parlo també del patrimoni immaterial, i sobretot del patrimoni humà: totes aquelles persones que fan possible que la universitat funcioni i que el patrimoni, en totes les seves formes, continuï viu.

La UB batega gràcies a la feina de moltes persones: arxivers, investigadors, tècnics, guies, comunicadors, administratius, personal de suport… És aquest treball coral el que fa que el patrimoni universitari no sigui només un llegat a preservar, sinó una eina viva per comprendre, qüestionar i imaginar.

Ara que tanco aquest cicle, sé que el meu pas per la universitat és breu en comparació amb la seva llarga història. Però també sento que, d’alguna manera, hi he quedat inscrit. Potser en un racó del Museu Virtual, potser en algun concert del Cicle de Música, potser en una visita guiada que algú recordarà. Sigui com sigui, m’agrada pensar que he contribuït a aquesta tasca viva i col·lectiva que fa que la UB continuï bategant, dia rere dia, amb noves mirades i noves veus. Haver pogut formar part d’aquestes entranyes, encara que només hagi estat per uns mesos, és una de les experiències que m’enduc amb més orgull i agraïment.