Biblioteques, arxius, museus… el Museu Virtual com a punt de trobada

És ben probable que molts identifiqueu les biblioteques amb llibres, els arxius amb documents o expedients i els museus amb peces patrimonials de caire tridimensional. I, certament, alguna cosa de veritat hi ha en la vostra percepció… però també hi ha moltes —moltíssimes— excepcions. On posem, per exemple, una col·lecció de fotografies històriques de la UB? Qui les guarda, cataloga i difon? I unes banderoles de perfil polític producte d’una donació? I, anant una mica més enllà… qui creieu que s’ha d’ocupar del llegat d’un professor d’universitat de la Facultat de Química que es jubila? Segurament deu tenir llibres, cartes, documents personals, i fins i tot objectes que li van servir per fer les classes, com ara microscopis antics o bé eines de demostració per a la tasca docent.

Què fem amb tot això? Ho partim en trossets i donem els llibres a la biblioteca, els documents a l’arxiu i els microscopis a la facultat com una base per crear un futur museu de Química? Si fem això, perdrem la unitat; si no volem perdre la unitat, aleshores hem d’assumir que alguna d’aquestes entitats ho ha d’assumir tot?

Situacions com aquesta ens permeten entendre que biblioteques, arxius i museus (en el cas de la UB, hauríem de parlar més aviat de col·leccions museístiques) no són institucions estanques, i que al llarg dels anys segurament totes han anat agafant «una mica de tot». Els professionals de la informació han reconegut aquests punts de contacte i han volgut subratllar els punts en comú amb denominacions com ara institucions de la memòria, LAM (libraries, archives, museums) o GLAM (el mateix, afegint-hi galleries).

Les universitats som un exemple perfecte de convivència entre aquests tipus d’institucions. Si, a més, com la UB, tenim segles d’història, segur que hem anat acumulant un patrimoni que hem preservat de forma separada. No aniria bé que ho poguéssim veure tot junt?

Es lògic respondre que sí, però la veritat és que aquells que hi van pensar primer es van trobar amb un problema greu: totes aquestes entitats havien anat desenvolupant els seus «procediments» documentals al llarg de dècades de treball, i això feia difícil fer-los coincidir en un únic espai i donar una visió de conjunt. Així, avui en dia, els arxius segueixen unes normes anomenades ISAD(G) [1]i EAD[2], mentre que les biblioteques usen RDA[3] i MARC 21[4]. I és molt semblant el que passa als museus, que també tenen les seves pròpies normes (CDWA[5], CCO[6], etc.). I ja no parlem de les col·leccions petites, que fan servir bases de dades fetes a mida, o de col·leccions de tipus científic (de mineralogia, zoologia, botànica, etc.), que també tenen els seus propis sistemes.

Ara bé, igual que es va plantejar el problema de la fragmentació, aviat van anar sorgint eines per superar-la que permetien allò que s’anomena interoperabilitat entre sistemes. A nivell pràctic, això implica que dades amb orígens diferents es puguin consultar des d’un únic punt d’accés. I, en el cas de la Universitat de Barcelona, el Museu Virtual (MVUB) ha aprofitat aquestes eines i tecnologies per convertir-se en el punt de trobada i difusió del patrimoni universitari, no només a escala local sinó també internacional.

Com?

1. Triant un sistema preparat per treballar amb aquestes eines de forma flexible i efectiva. En el nostre cas, es va triar l’Omeka S, molt usat en repositoris virtuals d’arreu del món.
2. Establint una doble via d’alimentació del MVUB. El punt en comú: un estàndard internacional d’intercanvi anomenat Dublin Core que vam adaptar a les necessitats de gestió de les col·leccions i als requeriments específics de la UB. Aquesta doble via implica:
   a) Ingesta dels arxius Dublin Core provinents d’altres col·leccions.b) Catalogació directa en Omeka S.
3. Establint llistes controlades comunes de termes, amb independència de les existents a priori. Això vol dir que, sobre els registres lliurats, es faran processos de control que garantiran l’ús correcte dels llenguatges controlats que s’han acceptat per al MVUB. Aquestes llistes es basen en estàndards internacionals, com ara el Tesaurus d’Art i Arquitectura de la Fundació Getty o VIAF[7] per als noms de persones i institucions, però també utilitzen estàndards adaptats a les necessitats universitàries, com El Thesaurus de la UB per a les matèries.
4. Usant tecnologies pròpies del web semàntic (IRI, RDF, Ontologies, etc.), per tal d’assegurar-nos una bona presència als cercadors i la inclusió del MVUB al Linked Open Data.
5. Usant tecnologies i entorns de treball (EDM[8], OAI-PMH[9]) que permetin escalar cap a altres museus virtuals de més gran abast, com ara Europeana. Fins ara, institucions com el CRAI ho feien per separat. Ara ho podrem fer junts.

Encara som a l’inici del procés i, per tant, algunes d’aquestes millores encara no es «veuen». Però el nostre sistema té el potencial per fer-les, i en un temps raonable el MVUB esdevindrà un espai obert al món en què podrem trobar tot un conjunt de tresors que durant anys i fins fa ben poc només podíem consultar si visitàvem diversos llocs o consultàvem diverses fonts, sovint disperses.

Per tant, certament el Museu Virtual ens ha de servir com a punt de partida per obtenir una visió menys fragmentària i més ajustada a la realitat del que constitueix el patrimoni de la UB, cosa que beneficiarà curiosos i investigadors i que farà valer l’herència de la UB des d’una gran diversitat de punts de vista i accés.

Per saber-ne més sobre col·leccions universitàries: GLAM metadata in museums and university collections: a state-ofthe-art (Spain and other European countries)

Marina Salse Rovira
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals

[1] ISAD (G): International Standard Archival Description (General)
[2] EAD: Encoded Archival Description
[3] RDA: Resource Description and Access
[4] MARC: Machine Readable Cataloging
[5] CDWA: Categories for the Descriptions of Works of Art
[6] CCO: Cataloging Cultural Objects
[7] VIAF: Virtual International Authority File
[8] EDM: Europeana Data Model
[9] OAI-PMH: Open Archives Initiative – Protocol for Metadata Harvesting