Un museu de museus

Ara que som a punt de commemorar el 150è aniversari de la inauguració del primer curs acadèmic a l’Edifici Històric, esdeveniment que va tenir lloc l’octubre de 1872, pot ser aclaridor recordar algunes reflexions dels seus fundadors. No pas per quedar-nos en el passat, sinó per extreure’n lliçons que ens podrien ser útils encara avui . No us espanteu: aquella era una etapa revolucionària, molt més moderna que la que vindria després. Els Borbons s’havien hagut d’exiliar, l’ajuntament revolucionari havia iniciat l’enderroc de l’odiada Ciutadella i ben aviat es proclamaria la Primera República. La nostra universitat s’erigia com el primer edifici públic de l’Eixample, mentre a la plaça hi restaven encara les runes del fossat i del baluard de Tallers. L’aleshores rector, Antoni Bergnes de las Casas, catedràtic de Grec, era un intel·lectual poliglot, lliurepensador i progressista. I una dona, Maria Helena Maseras, iniciava la carrera de Medicina i esdevenia la primera estudiant universitària de l’Estat espanyol.

En aquell context, el degà de Dret, Felip Vergés i Permanyer, va voler explicar els trets que havien de caracteritzar el nou edifici i la vida universitària. Juntament amb les aules, els despatxos i les sales de reunions, calia construir tres peus per al saber. El primer, la biblioteca, que atresorava els més de cent mil volums provinents dels convents recentment desamortitzats (per bé que Vergés volia que també s’hi incorporessin els fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó). L’altre, el jardí botànic, hereu del jardí de l’antiga Facultat de Farmàcia. El tercer havia de ser el museu, però aquí Vergés plantejava alguns dubtes. Escoltem-lo:

«Si para la fama de nuestra Universidad […] pudiera ser apetecible la formación de un museo general, donde estuvieran reunidos todos los objetos, máquinas, aparatos e instrumentos de que se valen la ciencia y el arte modernos […]; no obstante, las necesidades de la enseñanza han demostrado que los gabinetes particulares, para ciertas asignaturas, son poco menos que indispensables.»

La Universitat de 1872 no disposava pròpiament d’un museu general, que inicialment estava previst que s’encabís a l’actual Aula Magna. Però departaments i facultats anaven  atresorant un gran nombre d’objectes i instruments amb una finalitat essencialment educativa.

Avui, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a allò que havia de ser el museu general: un museu de museus. El Museu Virtual de la Universitat de Barcelona aplega ara ja algunes de les nostres millors col·leccions, i preveu eixamplar progressivament el volum i la diversitat de les peces exposades. Hi són els edificis, el jardí Ferran Soldevila, el Fons Antic del CRAI i altres fons bibliogràfics de gran valor, i també tota mena de col·leccions (gairebé tantes com disciplines s’estudien a la casa): des d’art modern i contemporani fins a mineralogia i biodiversitat vegetal i animal; i també instruments científics tant de biologia com de física o de farmàcia. I esperem afegir-hi ben aviat, entre d’altres, instruments mèdics i matemàtics i composicions musicals. També hi ha col·leccions de caràcter pròpiament temàtic, com la de cartells de salut i solidaritat de la Guerra Civil. I d’altres que duen el nom dels seus forjadors, com ara Josep Artigas, Oriol Martorell, Miquel Porter Moix o Jordi Sabater Pi.

Com els museus físics, el Museu Virtual disposa d’una exposició permanent, en constant creixement. Remet a un fons de magatzem corresponent a les col·leccions respectives, i mostra vitrines i sales destinades a temàtiques específiques i a col·leccionistes particulars. Així mateix, s’hi organitzen exposicions temporals.

A diferència del que s’esdevenia en el passat, ara els tresors de la Universitat els pot observar qualsevol persona des de qualsevol indret del món, en qualsevol moment, la qual cosa fa que el Museu Virtual sigui una utilíssima eina de difusió cultural. D’altra banda, també permet introduir noves formes d’interacció entre l’usuari i la peça, així com noves experiències, com les visites virtuals o els models en tres dimensions. També aquests elements hauran de ser objecte de creixement els propers anys.

Dr. Agustí Alcoberro Pericay
Vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals