Sense títol
Col·lecció
Col·lecció de la Facultat de Geografia i Història
Identificador
FGH-4
Tipus
Litografia (planografia)
Materials/Tècniques
Gravat a l'aiguafort i collage
Dimensions/Durada
Amb marc: 37,5 x 56 cm.
Lloc d’origen
Barcelona – Lloc d’ubicació
Localització actual (centre)
Facultat de Geografia i Història. Montalegre, 6, 08001 Barcelona
Autoria
Valdés, Manolo, 1942-
Data
1989
Descripció
Llegir més
Aquesta obra combina la tècnica de l'aiguafort, aiguatinta i el collage per a crear representacions cubistes d'ampolles. Valdés aprofita l'espai de l'etiqueta per fer referència a la Revista d’Art, ja que va ser creada per ser portada del número 15, publicat l'any 1989 pel Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
Després de la defunció de Rafael Solbes el 1981, l'activitat artística del, fins llavors Equip Crònica, s'interromp i Manolo Valdés comença a treballar en solitari entre Madrid i Nova York, on trasllada el seu estudi.
El treball de l'Equip Crònica s'inscriu dins del debat global sobre la figuració que s'inicia a la fi dels anys cinquanta, des de l'Art Pop fins al Realisme Crític. Valent-se de la ironia i el diàleg amb obres clàssiques i d'avantguarda, l'Equip Crònica recorre a la cita com una eina per fer confluir el passat i el present.
Part de l'obra individual realitzada per Manolo Valdés a partir de la dècada dels anys vuitanta incideix en aquesta pràctica amb la utilització de referents simbòlics procedents de mitjans de comunicació de masses (campanyes publicitàries) i d'obres artístiques clàssiques o de l'imaginari avantguardista. Utilitza un codi d'imatges i símbols amb una presència social molt acceptada, que conformen part del patrimoni social occidental i amb connotacions més o menys establertes i admeses. Valdés recorre a l'obra d'artistes com Picasso, Juan Gris o Matisse, entre molts altres, en un intent d'associar el passat amb el present. Es val de codis ja establerts en l'imaginari contemporani, treballa amb ells i els utilitza com a eina per a la creació d'imatges conegudes, però inèdites, obres “acabades”, “completes” i “úniques”, sobre les quals construeix i transforma. (POZAS, M., (1978), p. 80-87).
