Campeonatos de Cataluña de 1950: La Molina, del 2 al 5 de febrero, organizados por la Federación Catalana

Llegir més
Col·lecció Col·lecció Josep Artigas
Identificador 02JA
Tipus
Material/Tècnica Paper / litografia i linotípia
Mides/durada 50 x 36 cm
Ubicació CRAI Biblioteca de Belles Arts. Baldiri Reixac, 2
Autoria Artigas i Ojeda, Josep
Patronat de la Vall de la Molina
Data 1950
Descripció
Molts dels criteris i plantejaments explicats a la fitxa núm. 10JA serveixen també per comprendre aquest cartell. Hi ha, però, alguns canvis significatius en relació amb la sèrie feta per al Centre Excusionista de Catalunya (CEC) comentada. Potser el més notable és el canvi d'estil del conjunt. En efecte, en aquest cartell es veu com, mitjançant el canvi d'estil gràfic per al conjunt, l'Artigas posa clarament en evidència que ara l'editor del cartell, és a dir, el seu client i organitzador de l'efemèride, són uns altres, concretament la Federació Catalana d'Esquí i, sobretot, el Patronat de la Vall de la Molina que són als que cal donar identitat. Per a un grafista que pinta cartells, de vegades és difícil posar de manifest només amb l'estil de dibuix diferències relatives als emissors, les quals, tanmateix, són essencials perquè també cal donar una identitat identificable als emissors, és a dir, les marques. Si bé l'Artigas dominava molts recursos estilístics quan pintava i dibuixava, en aquest cas no en tenia prou amb una mera variació d'estil i per això va servir-se també de la composició, de la tipografia i de la manera general d'encarar el cartell. Parem atenció als detalls. Pel que fa a la il·lustració, hi ha hagut un canvi de zoom. El cartell no consisteix en l'ampliació d'un detall que centri el primer pla, sinó que utilitza un pla mitjà i s'hi veuen dues persones de mig cos. Són una parella amb els esquís al coll que es dirigeix cap al lloc on se celebraran les curses. Fidel a les recomanacions de la psicologia de la percepció -al dissenyador gràfic Josep Artigas sempre li va agradar fonamentar les seves propostes gràfiques en principis comprovats científicament o bé, si això no era possible, utilitzar aquelles dades que podien considerar-se comprovades a la teoria i a la pràctica-, compon el cartell basant-se en la diagonal harmònica, per reforçar la sensació d'ascensió d'unes figures que verticalment marquen l'eix central. Dalt de la diagonal els espera un sol somrient que aquí, però, és una mica amenaçador. El cartell prefereix presentar una escena, una situació, més que no pas un objecte o una eina o una cosa. Per dibuixar les figures, l'Artigas s'inspirà en els personatges idealitzats característics de la tradició popular dels ninotaires per a la il·lustració de premsa, molt especialment de la premsa femenina. Els altres canvis importants són perfectament visibles al tractament del text. Aquí l'Artigas recull i aprofita una tendència de l'època, l'incipient estil dels anys cinquanta que, enfront d'uns dubitatius anys quaranta que encara anaven desenvolupant els descobriments de l'avantguarda històrica, recupera els principals valors del classicisme i el neoclassicisme. Irromp, doncs, l'alfabet Bodoni, a cos gran, compost i imprès en tipografia. La Bodoni és una romana moderna molt elegant, potser el model elegant per antonomàsia que els diversos noucentismes i classicismes han recuperat al llarg de tot el segle XX (1). Amb la romana moderna retornen procediments com la caixa central, la proporcionalitat entre els cossos i la interlínia, el contrast entre blanc i negre profunds i, per tant, la irrupció d'un gran davantal que emmarca el quadrat on s'inscriu la il·lustració. Es pot, doncs, considerar aquest cartell com un exemple de les tendències d'època i una mostra més de la recerca constant de l'Artigas per dominar tots els estils i recursos gràfics disponibles, base del que serà probablement una de les característiques més representatives de la seva professionalitat, la capacitat camaleònica del seu estil i manera de fer grafisme, posats sempre al servei de la idea publicitària. (AC) (1) Aquesta revifalla de la versió noucentista del classicisme gràfic és patent, per exemple, als llibrets que el Gran Teatre del Liceu va editar als anys cinquanta amb motiu de les representacions d'òpera programades; també en revistes literàries com la clandestina Ariel. També en aquest cas, les romanes modernes, és a dir, la bodoni o les didones, imposen una composició centrada.
Llegir més