150è aniversari de la matriculació de Maria Elena Maseras als estudis de Medicina de la Universitat de Barcelona
Amb aquesta exposició volem commemorar el Centenari de la matriculació de la primera dona a una carrera universitària, la M. Elena Maseras que es va ser acollida a la Facultat de Medicina l’any 1872.
L’entrada de Maria Elena Maseras a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona fou tota una gesta en la història del nostre país. Ella fou la primera de moltes, la primera en accedir al món de l’educació superior, i la responsable d’obrir les portes a totes les que vingueren després, i particularment a Dolors Aleu i Martina Castells, que deu anys més tard es col·locarien la birreta de doctores. Aquesta exposició vol commemorar el 150 aniversari d’aquesta fita com una celebració de la Universitat de Barcelona com a lloc dedicat a la docència, la recerca i la transferència del coneixement, però també com un espai d’encontre, respecte i pluralitat.
Les dones han estat les grans guaridores de la història occidental. Ja en el món grecoromà eren les responsables de proporcionar a la major part de la població l’assistència mèdica de famílies i comunitats. A més, eren considerades expertes en les cures durant els embarassos i l’atenció als nounats. Practicaven avortaments, actuaven com a infermeres i conselleres, i van ser les primeres farmacòlogues, ja que recollien i cultivaven herbes medicinals.
Der Rosengarten [El jardí rosa], 1513, cap. 4.
A les comunitats de l'edat mitjana, l'experiència de les dones en la preservació de la salut era reconeguda i hi tenien un paper destacat. Eren guaridores, herbolàries, llevadores… i la transmissió oral de coneixements orals entre dones assegurava la permanència de la tradició. Durant molts segles van ser metgesses sense títol, excloses de la història i la ciència oficial.
Les joves que prenien aquest camí formaven part de la classe mitjana catalana de finals del segle XIX, de famílies acomodades i promotores del desenvolupament econòmic i els canvis polítics. Com en altres països europeus, l’accés inicial de la dona als estudis superiors comença a les facultats de Medicina.
No es va assolir una educació superior femenina completament equiparable formalment a la masculina fins al 1910, amb la Reial ordre del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts de 2 de setembre d’aquest any que autoritzava que les dones es matriculessin en tota mena d’ensenyament sense cap limitació.
A mesura que la medicina es va convertir en una professió formalitzada i es va institucionalitzar en l’educació universitària, va esdevenir un camp reservat per als homes. Les dones en van ser excloses i, fins i tot, se les va rellevar dels seus rols tradicionals com a guaridores i llevadores. Els metges -homes- van intentar establir-se com l’única font d’atenció mèdica legítima i eliminar la competència femenina.
També cal esmentar la situació de les comunitats religioses femenines, que durant segles acumularen un elevat grau de coneixement sobre plantes i remeis, tal com testimonien textos com els d’Hildegarda von Bingen. Així mateix, també adquirien un important nivell d’expertesa fruit de l'observació constant de malalties específiques com la lepra, la pesta o la tuberculosi. No obstant això, els seus sabers quedaven reclosos als murs de convents i monestirs, mentre la seva presència pública en l’àmbit sanitari es limitava al camp assistencial, i sempre sota els dictàmens masculins.
La marginació de les remeieres va ser una constant mentre es consolidava la medicina oficial. Les caceres de bruixes durant l’edat mitjana i moderna donen fe de la repressió exercida contra les guaridores, que es pot interpretar com una lluita política per controlar l’organització de la medicina, tant de la part teòrica com de la pràctica.
Si bé les relacions de gènere van ser conflictives durant els processos d’institucionalització i especialització mèdiques, també es tractava d’un conflicte de lluita de classes. Mentre les remeieres sovint eren dones que formaven part de la subcultura popular i dels moviments de resistència i rebel·lió dels grups més pobres, els professionals homes emergien de classes benestants, n’estaven al servei, i es van beneficiar del suport de l’aparell de l’Estat i les universitats.
L’accés de les dones a la Universitat va ser lent i gradual al llarg del segle XIX i es va començar a consolidar en països europeus com França i Anglaterra en la dècada de 1880.
L’entrada d’aquestes primeres estudiants a la universitat no s’ha de considerar com un fet individual, sinó fruit d’un actiu moviment a favor del canvi de la condició de les dones. L’aparició d’una nova classe mitjana, el sorgiment d’un sindicalisme que impulsava iniciatives anarquistes i socialistes, l’emergència de noves professions i la influència de les idees feministes que recorrien Europa, va propiciar un debat sobre el paper de la dona a la nova societat, així com el tipus d’educació més adient per a ella, tenint en compte el paper de sostenidora de la família, d’àngel de la guarda.
A segona fila destaquen: Antonia Papiol, Montserrat Farran, Maria Bosch i Josefa Barba. Font: Museu d'Història de la Medicina de Catalunya
La Revolució de 1868 a l’Estat espanyol inicià un moviment de renovació pedagògica. El Decret del 21 d’octubre de 1868 va permetre crear nous centres docents, la llibertat de càtedra i d’aprenentatge, reconeixent «la libertad de enseñanza como un derecho de todos». No va abordar el problema de l’accés de les dones a la universitat, però va facilitar un ambient d’obertura ideològica, que uns dies més tard ratificà el decret del 25 d’octubre de 1868, en el qual s’especificava la normativa que havia de regir la secundària i les universitats. La Constitució de 1869 també garantia la lliure creació de centres d’ensenyament a tot el territori nacional. Aquest marc legislatiu que regulava la instrucció pública no prohibia específicament l’accés de les dones a la universitat, però tampoc ho permetia. Hi havia un buit legal, una escletxa, vigent fins al 1877, per la qual es van filtrar les primeres dones universitàries. Dones de fortes conviccions que no van retrocedir davant de les múltiples adversitats.
Antonio Riera i Paulina Polo practicant una autòpsia. Facultat de Medicina, 1909. Revista Feminal, n, 23, 28 de febrer de 1909
A l’Estat espanyol, les alumnes necessitaven una autorització administrativa especial per a poder cursar el Batxillerat i els seus estudis universitaris i ni tan sols es considerava possible abans del Sexenni Democràtic. Maria Elena Maseras va aprofitar l’estada del rei Amadeu de Savoia a Barcelona per fer la petició de cursar el batxillerat, que li va ser concedida per la Reial ordre de 2 de setembre de 1871. Aquesta autoritza per primera vegada les dones a poder estudiar els estudis secundaris i fer una carrera universitària amb la condició d’alumnes lliures: en règim privat, sense poder assistir a classe.
Aprovat el batxillerat, Maria Elena Maseras comença els seus estudis a la Facultat de Medicina com a alumna lliure el setembre de l’any 1872. Les primeres assignatures són Anatomia General (primer curs), Dissecció (primer curs), Anatomia General (segon curs) i Dissecció (segon curs). Tres anys després, el doctor Narcís Carbó, catedràtic de Terapèutica, en llegir el seu nom a la llista d’alumnes, en demana la presència a l’aula. Així, l’any 1875 Maria Elena Maseras esdevé la primera dona que assisteix oficialment i sense enganys a una classe a la Universitat. Després de la sorpresa inicial, és ben rebuda tant per companys com per professors, tot i que ha de seure sempre a la tarima, al costat del professor. Maria Elena va a la Facultat amb els seus germans petits, Agustí Alfons i Miquel Maseras, que també estudien Medicina.
L’any 1878 aprova totes les assignatures i és la primera dona que completa de manera oficial una carrera universitària a l’Estat espanyol. Per continuar els seus estudis es vol matricular del doctorat a la Universitat Central, a Madrid. En revisar el seu expedient, el rector de la Universitat, Manuel Rioz Pedraja, descobreix amb gran sorpresa que aquesta alumna s’ha matriculat sense tenir l’autorització del Govern per llicenciar-se (un requisit que, pel fet de ser una dona, hauria d’haver demanat). El rector madrileny consulta el cas amb el de la Universitat de Barcelona, Julián Casaña Leonardo, que li confirma que l’alumna no va presentar cap autorització, ja que tenia el batxillerat aprovat.
El rector de la Universitat Central queda absolutament desconcertat per la resposta i posa el cas en coneixement del director general d’Instrucció Pública, José de Cárdenas Uriarte, que decideix ratificar tot el que s’havia fet fins aleshores. Alhora, sol·licita al Consell d’Instrucció Pública que emeti un dictamen sobre la possibilitat d’expedir un títol de llicenciatura a una dona, obrint un debat que durarà més tres anys. Mentre espera rebre l’autorització per tenir la llicenciatura, Maria Elena Maseras posa fil a l’agulla i comença els estudis de Magisteri.
El dictamen s’emet finalment el 29 de gener de 1882, i apareix publicat en el diari La Época, de Madrid, el 5 de febrer de 1882, en el número 10626, sota el títol «La enseñanza de la mujer». S’hi autoritza les senyoretes Maria Elena Maseras i Dolors Aleu (que, tot i haver començat els estudis dos anys més tard que Maseras, havia acabat la carrera i demanat la mateixa autorització) a obtenir els títols corresponents als seus estudis. Amb tot, el dictamen concedia aquest dret només a les dones que es trobaven exactament en el mateix cas que les senyoretes Maseras i Aleu.
Dos mesos més tard, el 16 de març de 1882, es publica una reial ordre que, tot i que permet a Maseras i Aleu a obtenir els títols, prohibeix que noves alumnes puguin accedir a l’ensenyament superior. El Govern volia evitar així que més dones poguessin obtenir estudis superiors.
Entre unes coses i les altres, Maria Elena Maseras no aconsegueix l’autorització per presentar-se a l’examen final de la llicenciatura en Medicina fins al mes de juny de 1882. Fa l’examen a l’octubre i obté la qualificació d’excel·lent.
Maseras comença a preparar les assignatures de doctorat, però davant de la negativa del professor d’Història de les Ciències Mèdiques de fer-li classe per l’únic motiu de ser dona, ha de retornar l’expedient a Barcelona. Desanimada per les contínues dificultats, decideix no examinar-se d’aquesta assignatura, que era la darrera del doctorat i renuncia, per tant, a la pràctica mèdica. Mentrestant, aprova Magisteri i comença treballant com a mestra superior a Vilanova i la Geltrú, i a partir de 1890 a Maó, on esdevé directora de la primera escola per a nenes de l’illa.
Mor amb cinquanta-dos anys, a Maó, d’una malaltia cardíaca el 4 de desembre de 1905.
De la mateixa manera que les altres pioneres, trenca els motlles i impediments socials, morals i intel·lectuals de l’època, que atribueixen a les dones un rol d’inferioritat vinculat a un paper principalment domèstic, encarregades de la criança i l’educació de les criatures i de les cures de persones malaltes i incapacitades o, en tot cas, a desenvolupar tasques professionals com a llevadores i mestres.
Dolors Aleu Riera. Fotografia: Família Cuyàs Robinson.
Extret de Galeria de Metges Catalans
En el quart curs de carrera ja publica l’opuscle «Consejos a una madre. Sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños». Acaba els estudis de Medicina a Barcelona el 1879, amb un expedient brillant. Així i tot, no li atorguen l’autorització per presentar-se a l’examen final de llicenciatura fins a tres anys després, l’abril de 1882. Aprova amb excel·lent i esdevé la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol, de manera que avança Maria Elena Maseras, que encara esperava rebre la mateixa autorització.
En el temps d’espera per obtenir la llicenciatura, es matricula del doctorat i comença a redactar la tesi. No és fins al 1882 que supera l’oposició del rector de la Universitat Central de Madrid per llegir la tesi doctoral, titulada «De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer». Aleu la dedica al seu professor el doctor Joan Giné i Partagàs, de qui va aconseguir una ajuda fonamental per superar totes les dificultats en el recorregut per l’educació universitària. La tesi doctoral es publica a la revista La Independencia Médica l’any 1883.
El 1885 Dolors Aleu crea, juntament amb Clotilde Cerdà i Bosch, l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, en la qual és professora d’Higiene
Domèstica.
Especialitzada en ginecologia i medicina infantil, exerceix durant vint-i-cinc anys a les seves dues consultes i, de manera altruista, a la Casa de la Caritat de Barcelona. Durant anys promou enèrgicament l’erradicació de la cotilla: aquesta peça de roba oprimia greument el tòrax de les dones, dificultava la circulació sanguínia i els causava desmais.
Així mateix, és la primera dona que entra a la Societat Francesa d’Higiene Hospitalària, que l’accepta com a membre associat estranger.
La seva força de voluntat i tenacitat la van impulsar a acabar el Batxillerat l’any 1877 amb excel·lència a Lleida, i el mateix any a ingressar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. En aquell temps s’acabava de derogar la legislació revolucionària de 1868 i la nova llei liberal de la Restauració obligava els alumnes a assistir a classe. El professor Josep de Letamendi i de Manjarrés acceptà permetre-li l’accés a l’aula.
El 16 de març de 1882, malgrat el rebuig inicial, el Ministeri de Foment del Govern liberal va emetre una reial ordre que va permetre l’expedició dels títols de llicenciades i l’accés a l’examen final de doctor a aquelles pioneres que havien cursat els estudis a la Facultat de Medicina. Es va llicenciar l’abril de 1882.
L’octubre d’aquell mateix any Martina Castells es doctorava a Madrid, amb la tesi «Educación física, intelectual y moral que debe darse a la mujer para que contribuya en grado máximo a la perfección y la dicha de la Humanidad», en què reivindicava l’educació de la dona, imprescindible per a l’avenç i el benestar social. La tesi estava centrada en tres punts: la mare i la filla, l’evolució de la representació de la dona al llarg de la història, i la relació entre l’educació femenina i la felicitat individual. El tribunal, format pels professors Juan Magaz (president), José Calvo, Andrés del Busto, Francisco Santana (secretari) i un altre vocal, va aprovar la tesi per unanimitat. El 29 d'octubre de 1882, a l'edat de 28 anys, fou investida doctora.
Revista Hipódromo Cómico, núm. 5, 1883
Va optar per la pediatria com a especialitat, aconsellada pel seu mestre i mentor, el doctor Josep de Letamendi, tot i que no va tenir temps d’exercir-la: el 17 de març del 1883 es casa a Barcelona, s’instal·la a Reus i només un any després mor a causa d’una nefritis, estant embarassada. Només té trenta-un anys.
Imaginem l’escena: una sala àmplia d’hospital il·luminada per uns grans finestrals. En un llit, una dona malalta és auscultada pel metge en cap. Un grup de disset persones està molt atent al veredicte; entre els homes, destaca una dona en primer pla, vestida de negre, una mà als plecs del davantal blanc, porta ulleres i no es perd cap detall del procediment. Ella és una estudianta de Medicina i, entre els companys homes, agafa el primer lloc per aprendre. Potser li han cedit el lloc, però el que ens crida l’atenció és que per fi elles, encara que en absoluta minoria, apareixen com a subjectes mèdics. La dona ja no és només la malalta, ara també pot ser la professional de les ciències de la salut. Així ho representa Luis Jiménez a l’obra Una sala de l’hospital durant la visita del metge en cap, del 1889.
En queda molt lluny la taula de dissecció on s’examina el cor d’una jove morta. La sensualitat del cos nu, disposat en escorç, és acariciat per la llum i per les ombres, i s’ha volgut identificar la noia amb una prostituta ofegada al riu Tíber. El metge encara té el bisturí en una mà i a l’altra sosté el cor que ha donat el títol amb el qual es coneix l’obra del pintor Enric Simonet: I tenia cor! (Anatomia del cor), del 1890. Aquesta autòpsia ha servit per identificar els biaixos de gènere que operaven sobre la moralitat i els costums de finals del segle XIX.
Si examinem les col·leccions de la UB, podem reflexionar sobre la presència de la imatge femenina i les ciències de la salut a través dels fons de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, del CRAI Biblioteca del Campus Clínic, el Museu de la Farmàcia Catalana i les col·leccions procedents de l’Escola Universitària d’Infermeria.
Entre els manuals de ginecologia de finals del segle XIX i inicis del segle XX destaquem el Tratado de ginecología clínica y operatoria, de Samuel Pozzi (1846-1918), en la traducció castellana del 1893, a partir de l’original en francès del 1890. Aquest text va ser un dels tractats bàsics dels estudis mèdics fins a la dècada de 1930. A escala més local, destaca el de Francesc de Paula Campà i Porta (1838-1892), Tratado completo de obstetricia (1878), i el de Miquel Arcàngel Fargas i Roca (1858-1916), Tratado de ginecología (1938).
Tratado de Ginecología clínica y operatoria. S. Pozzi. CRAI Hospital Clínic
Altres publicacions incorporen les il·lustracions per mostrar les alteracions dels genitals femenins, com el Traité pratique des maladies de l’utérus et de ses annexes, del 1833, o les deformacions dels fetus, com l’Apéndice al atlas de partos, de Pedro González Velasco (1815-1882), del 1854. Hem de fer un esment especial de l’autora del tractat francès esmentat: Marie-Anne Victoire Gillain Boivin (1773-1841), considerada una de les dones més rellevants de la medicina del segle XIX, per les aportacions a l’obstetrícia, amb la invenció de nous instruments, com un nou pelvímetre o un espècul vaginal.
© Marie Anne Victoire Boivin. Aquatint by Bouchard. Wellcome Collection.
Molt lluny queda la imatge de la dona experta jutjada i condemnada, com un dels casos exposats en el llibre de Gustave-Joseph Witkowski (1844-1923) Accoucheurs et sages-femmes célèbres, del 1892, que ens parla d’Elisabeth Cellier, llevadora anglesa del segle XVII, acusada d’alta traïció, absolta i bandejada de nou.
La concepció cultural i científica de l’úter dins la història de la medicina és una cosa arcana, que s’ha vinculat a visions misògines i errònies, com les que el relacionaven amb la histèria. Entendre el cos femení i la seva anatomia ha estat el camí cap a la pràctica mèdica contemporània deslligada de discursos religiosos, com el de la dona com a Eva pecadora.
El gravat que fa de frontispici a La fisiología y patología de la mujer, de Baltasar de Viguera (1767-1830), de l’any 1827, encara ens mostra Adam i Eva. A més d’estudiar els òrgans genitals femenins i les seves malalties, aquesta publicació analitza les diferències físiques i morals existents
entre l’home i la dona, alhora que proporciona nombrosos exemples de l’injust tracte de què havia estat objecte al llarg del temps.
En aquesta línia, a mig camí entre la fisiologia i la moral o la filosofia, trobem el text de Maurice Herczeghy (1815-1884) La femme: au point de vue physiologique, pathologique et moral (1864) o el d’Ignasi Miquel Pusalgas i Guerris (1790-1874) Los aparatos y sistemas anatómicos del cuerpo de la mujer y sus funciones fisiológicas (1873). Aquest il·lustre professor de la Facultat de Medicina a l’època de Maria Elena Maseras, completava el títol del seu tractat amb la pregunta: ¿permiten que se ocupe, como el hombre, a todas las artes y a todas las ciencias?
Els cartells farmacèutics han pres la imatge de la dona com a model i n’han accentuat l’aparença física externa.
Aquest concepte de «bellesa» femenina és el que es vol conservar i, fins i tot, corregir en el manual del 1866 titulat Arte de conservar la hermosura y la salud y de corregir los defectos físicos.
Entre les receptes, la pols de Hahnemann, aplicada als cabells durant set hores, ens ofereix un «hermoso color negro», però ens adverteix que «a la segunda vez que se tiñen, los cabellos se rompen como si fueran de cristal». Ens preguntem: val la pena aquest risc per acceptar els rols de gènere tradicionals i el que s’espera de les dones a la societat?
La producció artística contemporània no és aliena als temes sobre els quals versa aquesta exposició. A les fotografies i les calces serigrafiades de la segona, trobem com es reprenen les il·lustracions clàssiques d’Andreas Vesalius (1514-1564) en la seva obra magna De humani corporis fabrica (1543). La manera com es presentava l’úter al segle XVI ens permet revisitar la història de la medicina i la pràctica mèdica contemporània amb perspectiva de gènere.
Objectes de la Col·lecció Escola Universitària d’Infermeria de Santa Madrona i del CRAI Medicina
La solitària figura de Maria Elena Maseras als anys setanta del segle XIX ben aviat es va veure acompanyada d’altres pioneres en els estudis. La comparació entre les orles de la Facultat de Medicina de principis del segle XX i les actuals fa visible una clara evolució. Tot i uns inicis tímids, ja que durant el curs 1919-1920 només n’hi havia onze, la presència de dones a les aules universitàries va augmentar especialment a partir dels anys trenta, amb l’adveniment de la Segona República. Sens dubte, un dels principals fenòmens sociològics que ha esdevingut a la Facultat de Medina ha estat el creixement del nombre de dones estudiants, que arriben a representar el 50 % de tot l’alumnat a partir del anys vuitanta. Avui constitueixen el 71,3 % dels estudiants en el conjunt de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut.
Pel que fa al professorat, va romandre en un àmbit marcadament masculí durant bona part del segle XX. No obstant això, en les darreres dues dècades hem vist créixer exponencialment el nombre de professores a la Facultat, que actualment s’acosta al 50 %, cosa que es tradueix també en un augment de les posicions com a catedràtiques.
CRÈDITS
Maseras, la primera de moltes.
150è aniversari de la matriculació de Maria Elena Maseras als estudis de Medicina de la Universitat de Barcelona
Organització:
Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals (VPAC)
i Facultat de Medicina i Ciències de la Salut.
Comissariat i textos:
Olga Cabanyes, Ramon Dilla, Irene Jaular, José A. Ortiz i Dolo Pulido
Col·laboració:
-Vicerectorat d’Igualtat i Gènere de la Universitat de Barcelona.
-CRAI Biblioteca del Campus Clínic.
-Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
-Museu de la Farmàcia Catalana.
-Escola d’Infermeria.
-Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
-Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona
-Administració de Centre de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut.
-Museu d’Història de la Medicina de Catalunya,
-Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Galeria de Metges Catalans.
Exposició virtual i desenvolupament web:
Dolo Pulido
