Concòrdia i patrimoni
Tresors de la farmàcia catalana
Presentació
El 2021 recordem que fa deu anys la Universitat de Barcelona va retre homenatge al món de la farmàcia catalana, amb motiu del 5è centenari del llibre Concordie Apothecariorum Barchinone, una farmacopea redactada a iniciativa dels apotecaris de la ciutat de Barcelona el 1511, que va representar una fita fonamental en l’evolució i consolidació de la ciència, la pràctica i la professió farmacèutiques.
L’exposició que es va poder visitar a l’Edifici Històric per a aquella ocasió, «Concòrdia i patrimoni: tresors de la farmàcia catalana», va permetre donar a conèixer un patrimoni únic, gran part del qual pertany a la col·lecció del Museu de la Farmàcia Catalana, ubicat a la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Hem recuperat els continguts de la mostra i us els oferim en format digital en aquesta exposició virtual.
El llibre
El Llibre de la concòrdia dels apotecaris de Barcelona (1511) va representar una fita fonamental en l’evolució i la consolidació de la ciència, la pràctica i la professió farmacèutiques. Es tracta de la primera farmacopea, feta per iniciativa exclusiva dels apotecaris de Barcelona, per solucionar el problema de la diferent composició, aspecte, sabor, color i preu de les medicines compostes a la ciutat. L’exposició permet conèixer aquesta magnífica obra, però també un conjunt d’objectes d’una gran importància documental, i en molts casos artística, que recorren centenars d’anys d’història del món de la farmàcia i la medicina.
Concordie Apothecariorum Barchinone
El primer àmbit expositiu està dedicat a mostrar joies bibliogràfiques destacades que reflecteixen la importància clau de la figura de l’apotecari en la transformació de la ciència farmacèutica a partir de final del segle xv.
La Concòrdia de 1511, amb les seves edicions posteriors (1535 i 1587), és el primer gran receptari de Barcelona, de Catalunya i, de fet, de la península Ibèrica, tot i que cal reconèixer-hi el pes d’altres obres anteriors. D’altra banda, la influència del llibre de la Concòrdia de 1511 serà fonamental en la redacció d’altres farmacopees que es van publicar a Catalunya i Espanya en els segles posteriors.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Els apotecaris encarregats de redactar el llibre ho van fer amb la voluntat de seguir les doctrines dels doctors en medicina de l’època, però adaptant-les a les reflexions i conclusions establertes en nombrosos col·loquis que els apotecaris mantenien congregats en consell general.
La fita era disposar d’un corpus de receptes de les medicines compostes comunes per a tothom, que fos fruit del consens sense discrepàncies i per unanimitat.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Els germans bessons Cosme i Damià eren metges de professió i van adquirir una gran fama pels seus guariments. Màrtirs cristians, es van convertir en els patrons dels farmacèutics, els metges i els cirurgians.
CRAI-Biblioteca de Reserva (Universitat de Barcelona).
Anteriors a la Concòrdia hi havia altres obres destinades als apotecaris que malgrat ser molt útils, no es consideraven farmacopees perquè no eren ni oficials ni obligatòries, com ara el Liber in examen apothecariorum de Pere Benet i Matheu (1497), el Receptari de Manresa (1348) o el Lumen apothecariorum, de Quiricus de Augustis (1498).
Fons de la Biblioteca Amer, Ateneu Barcelonès.
Es coneix amb el nom de Llibre de la Magdalena un dels llibres d’actes del Col·legi d’apotecaris de Barcelona, concretament el que recull les actes corresponents al període 1531-1574. A l’acta de la reunió del dia 30 de novembre de 1534, es parla de l’existència de la Concòrdia de 1511 i es pren la decisió de redactar-ne una altra edició.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
El llibre de la Concòrdia, imprès el 22 d’octubre de 1511, constitueix la primera farmacopea redactada per iniciativa dels farmacèutics a la península Ibèrica, i la segona publicada al món després de l’obra italiana Ricettario fiorentino, de 1498.
La Concòrdia va aconseguir homologar les fórmules compostes a la ciutat de Barcelona, cosa que representà un avenç extraordinari, atès que durant l’edat mitjana i l’inici del Renaixement no hi havia cap text que obligués a compondre les medicines d’una manera única i prefixada. Fins aleshores, cada apotecari elaborava els medicaments d’acord amb el seu propi criteri i el d’alguna autoritat farmacèutica, i basant-se en la tradició i en la pràctica diària. En conseqüència, cada un els elaborava d’una manera diferent, amb una composició diferent i a un preu diferent, una situació que representava una manca de rigor professional i sanitari.
CRAI-Biblioteca de Reserva (Universitat de Barcelona).
Després de la Concòrdia editada el 1535, amb errates corregides, la següent Concòrdia impresa coneguda es va editar el 1587, un cop se’n van exhaurir els exemplars anteriors disponibles, i responent a un creixement de la professió.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
L’any 1686, gairebé cent anys després de la impressió de la darrera Concòrdia, el protometge Joan d’Alòs, màxima autoritat en matèria de sanitat del Principat de Catalunya, va editar la Pharmacopea cathalana, una obra impresa a Barcelona i considerada l’autèntica farmacopea oficial a tot Catalunya. A partir de llavors, l’obra d’Alòs va ser d’ús obligat a tot Catalunya excepte a Barcelona, on, per no entrar en conflicte amb el Col·legi d’apotecaris de Barcelona, es podia continuar fent servir l’última edició de la Concòrdia.
De pulveribus, de lohots, de trosissi, de pillolis, de colliriis et de emplaustris
En el segon àmbit es proposa un recorregut per la història de la farmàcia catalana a través d’una selecció d’objectes de gran valor documental, i en molts casos artístic.
S’hi inclouen d’una banda, materials relatius als processos d’obtenció i confecció dels medicaments: morters, balances i aparells de destil·lació; i d’una altra, materials relacionats amb els procediments de conservació i dispensació: recipients de vidre, pots de ceràmica i caixes policromades. Finalment s’inclou un petit apunt sobre el procés de confecció de les píndoles.
Fons fotogràfic no localitzat.
El procés d’elaboració d’un medicament, que només es feia de manera manual i artesanal, era tot un art en l’època de la Concòrdia i, en general, es duia a terme a la rebotiga, on l’apotecari trobava la tranquil·litat i l’entorn adequats per confeccionar-lo.
L’apotecari havia de conèixer molt bé la naturalesa i les propietats dels medicaments, simples o compostos, així com els instruments adients per a cada una de les fases d’elaboració, com ara els destil·ladors, els morters que tant podien servir per molturar com per barrejar, les premses, els decantadors, les balances, etc.
La imatge mostra el claustre de l’antic Hospital de la Santa Creu, fundat l’any 1401, que durant molt de temps es va condicionar perquè acollís el laboratori farmacèutic en què es preparaven els medicaments que els metges prescrivien als malalts interns.
Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
El morter és un dels símbols de la farmàcia, juntament amb la serp enroscada a la copa d’Higea, deessa grega de la salut. A més, és l’instrument farmacèutic per excel·lència, representatiu de la farmàcia tradicional, anterior a la industrialització. De fusta, ferro, pedra, ivori, cristall o bronze, els morters es feien servir per mesclar i moldre les diferents substàncies naturals i així obtenir pólvores, ungüents i altres productes que, incorporats a l’excipient més adient, es convertien en preparacions llestes per a l’ús.
Museu Cusí de Farmàcia (Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya), núm. de ref. AFC 1268.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Fundació Concòrdia Farmacèutica.
Gràcies als sistemes de pesos i mesures, com ara les balances, tots els productes es dosificaven de manera precisa, un fet essencial no només per aconseguir el màxim d’eficàcia terapèutica del medicament sinó també per facilitar que el producte es reproduís amb les mateixes qualitats i característiques.
Museu Cusí de Farmàcia (Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya), núm. de ref. AFC 1069 i AFC 929.
El procés de destil·lació és conegut i ha format part de la història de la ciència des de l’antiguitat, tot i que els primers documents històrics corresponen a les descripcions dels aparells àrabs dels segles VIII i IX.
Es tracta d’una tècnica de separació de dos components d’una mescla líquida a partir de la diferència dels seus punts d’ebullició, és a dir, de la volatilitat de cada un dels components.
D’aparells de destil·lació n’hi ha de molts tipus diferents: des dels alambins més senzills fins als instruments de separació més especialitzats dels laboratoris actuals. Els alambins antics solien ser de vidre, però els utilitzats per destil·lar begudes alcohòliques normalment es fabricaven amb coure.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona, ref. bcn003177.
Un cop preparats els medicaments, l’apotecari ja és a la part de la botiga de la farmàcia. Rere el taulell, espera l’arribada d’un client. A la paret del darrere, un seguit de pots de ceràmica o vidre, alguns bellament decorats, ocupen el seu lloc als prestatges d’un gran cordialer de fusta.
Els cordialers, com el que s’observa a la imatge, són un tipus de moble que únicament es troben en el món de la farmàcia. Servien per emmagatzemar ordenadament els pots de ceràmica a l’oficina de farmàcia. El terme cordialer procedeix del vocable llatí cor-cordis, del qual es va formar el cultisme cordial, que, amb el temps, va acabar referint-se als medicaments que enfortien i vigoritzaven el cor. Els pots de ceràmica conservaven normalment els medicaments simples, la majoria assecats o en pols, tapats curosament amb un pergamí i relligats amb un cordillet.
La fotografia mostra un apotecari a la seva farmàcia, on es veuen dues balances i un cordialer amb albarels de ceràmica.
Museu de Ceràmica de Barcelona, núm. de ref. 4849 i 4844.
Els medicinals simples i les preparacions antigues eren molt inestables i s’alteraven amb facilitat. Per conservar-los, s’utilitzaven pots de ceràmica que evitaven que s’alteressin amb rapidesa. Els pots més representatius són els anomenats albarels, una ceràmica específicament farmacèutica amb un valor dual: eren útils i, alhora, decoratius.
Fundació Concòrdia Farmacèutica. núm. de ref. C-6442, C-6418 i C-6441.
A la farmàcia convivien els pots decorats i refinats al costat dels flascons de vidre, funcionals i pràctics. N’hi havia de gran qualitat, no només per les formes sinó per la bellesa de les seves etiquetes, algunes dissenyades amb molt detall, amb el nom de la farmàcia o el farmacèutic, així com el contingut del flascó.
Els objectes de vidre tenien molts usos, de manera que el client els guardava i reutilitzava repetidament; en alguns casos fins i tot el retornava al farmacèutic a canvi d’algunes monedes com a compensació.
Col·legi de Farmacèutics de la Província de Barcelona (COFB).
Els decantadors són recipients en forma d’ampolla amb un bec pronunciat, pensats específicament per a la separació de líquids de diferents densitats.
Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.
Les caixes de fusta són, potser, alguns dels objectes més antics. N’hi ha de molts formats diferents; en general, però, totes s’utilitzaven per conservar productes naturals vegetals assecats. En molts casos, aquestes caixes configuren autèntiques petites col·leccions de gran bellesa pel detallisme de les seves decoracions i acabats, que, sovint, porten representat no només el nom del medicament simple que contenien sinó també algun motiu floral o al·legòric relacionat.
La caixa de la imatge dur al peu, una cinta emmarcada en daurat que incorpora el nom del vegetal, en llatí, abreujat; »F. Papav. Rubr.« (rosella).
Museu Cusí de Farmàcia (Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya).
Una variant molt comuna de les caixes de fusta, sobretot a les grans farmàcies hospitalàries o monacals, eren els armaris encastats amb calaixos que podien ocupar tota una paret de l’estança. En aquests casos, la funció era la mateixa (conservar productes naturals vegetals assecats), però potser aquest format s’adequava més a la gran quantitat de productes necessaris per a una activitat de més abast.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Les píndoles són unes boletes de consistència més o menys dura que podem considerar una de les formes farmacèutiques més antigues de presentar la majoria de medicaments sòlids d’ús intern. En podem trobar els orígens en l’anomenada terra sigillata atès que, en l’antiguitat, l’argila es feia servir com a base natural a la qual s’afegia la substància terapèutica d’interès.
Cap a principis del segle XX, l’ús terapèutic de les píndoles fou substituït, gairebé del tot, pels comprimits i les càpsules de gelatina dura.
A la imatge s’observa un conjunt d’objectes per dispensar píndoles: flascons i tubs de vidre, capses amb tubs i capsetes rodones dispensadores. Es pot observar que, en algun cas, les píndoles estan gravades.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Les píndoles es preparaven barrejant els ingredients en un morter. Després, es pastaven damunt d’una superfície llisa (llosa) fins que s’obtenia un cilindre estret i llarg anomenat magdaleó, que es col·locava damunt de la zona metàl·lica acanalada del pindoler. Per mitjà d’un corró pla, també acanalat, el magdaleó es premia amb un moviment de vaivé perquè després es pogués tallar en el nombre de trossets desitjat, tots de la mateixa mida. Només feia falta arrodonir-los manualment tot empolsinant-los amb licopodi o regalèssia.
Cap a la farmàcia catalana moderna
El tercer àmbit està dedicat al moment històric, entre final del segle XIX i començament del XX, durant el qual es considera que el món de la farmàcia, i dels farmacèutics, entra a l’era contemporània gràcies als avenços científics, tecnològics i a la millora acadèmica. Així, val la pena recordar el Col·legi de Sant Victorià i la posterior Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona pel seu paper en el reconeixement acadèmic dels farmacèutics i, per extensió, de la professió.
Així mateix, es presenta una petita mostra dels diversos tipus de presentacions medicinals dissenyades en les primeres dècades del segle XX, en record dels grans pioners de la farmàcia catalana moderna, i una mostra de publicitat farmacèutica, activitat més i més important a partir d’aleshores com a mitjà de difusió i de comercialització dels medicaments.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
La farmàcia catalana va entrar en una nova etapa a final del segle XVIII i començament del XIX. Un dels factors clau que ho va fer possible va ser la transformació dels apotecaris catalans en farmacèutics i la seva consolidació professional. L’altre element fonamental va ser, sens dubte, la instauració dels estudis reglats de Farmàcia que va dotar aquest col·lectiu d’una formació teòrica i científica sòlida, equiparable a la dels metges.
Així va néixer la figura del nou farmacèutic modern, un professional emancipat, amb reconeixement social i amb una formació solvent.
Aquesta funció educativa va ser exercida a Barcelona pel prestigiós Col·legi de Sant Victorià, inaugurat oficialment el 23 d’octubre de 1815.
Universitat de Barcelona.
Amb la integració de l’ensenyament de Farmàcia a la Universitat, es va fer un pas decisiu en el camí cap al reconeixement social d’aquests estudis, i d’aquesta manera va culminar el procés de consolidació, enfortiment i cohesió del col·lectiu sanitari català.
Creada el 1845, la Facultat de Farmàcia no va disposar d’un edifici propi fins al segle XX, ja que durant la segona meitat del segle XIX les classes s’impartiren a l’antic convent del Carme i després a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.
L’edifici, ubicat a la zona de Pedralbes, marcà els orígens de l’actual zona universitària de Barcelona com a gran projecte urbanístic de la ciutat. Va ser enllestit definitivament el 1957.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Durant el segle XIX, la majoria de farmacèutics eren propietaris d’una farmàcia de petites dimensions, de caràcter familiar, fidels a la tradició i al model de pràctica artesanal que ja coneixien. No obstant, l’esperit pioner d’alguns farmacèutics els va portar a crear petits laboratoris, annexos a les farmàcies, que van constituir els primers antecedents de la industrialització.
Un dels exemples catalans més reconeguts és el cas del Dr. Salvador Andreu i Grau, que, amb només 25 anys, el 16 de desembre de 1866 va obrir la seva primera farmàcia a la casa núm. 6 de la Baixada de la Presó de Barcelona. El 1882 va obrir una farmàcia més gran a la Rambla de Sant Josep, núm. 4, i va iniciar la construcció del seu primer laboratori, que, amb els anys, també es va ampliar amb noves ubicacions.
Fundació Concòrdia Farmacèutica.
El 1868 el Dr. Andreu inicia la venda de la seva famosa pasta pectoral (Pastillas del Dr. Andreu) i el 1876 posa a la venda els Papeles Azoados Antiasmáticos dels seus Cigarrillos Balsámicos. A partir de 1879 aquests medicaments van anar introduint-se ràpidament en diferents mercats mundials: Europa, Amèrica Llatina, Filipines, etc.
Gran Laboratorio del Dr. D. Salvador Andreu (Barcelona). Director tècnic del laboratori: D. Salvador Andreu. Medicament no registrat.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Els Laboratoris Uriach van ser fundats per Joan Uriach i Feliu el 1838, el qual durant molts anys va treballar com a dependent en una adrogueria del Born barcelonès fins que el 1860 va fer-se càrrec del negoci. El 1865 es va associar amb el farmacèutic Joaquim Alomar i Font, i junts van crear la societat Uriach i Alomar, dedicada a comercialitzar drogues i matèries primeres farmacèutiques. El 1872 van ampliar el negoci reubicant-lo al carrer de Montcada, fins que la societat es va dissoldre, quan va morir Alomar, i va néixer J. Uriach y Cia., S.A. el 1891. El fill de Joan Uriach, Joaquim, va instal·lar la nova empresa a la Barceloneta, el 1898. Des d’aleshores, la història dels laboratoris Uriach ha continuat, i encara continua, en mans de la família.
Fundació Uriach 1838.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
Els Laboratoris Cusí tenen l’origen en la Moderna Farmàcia Cusí, fundada el 1902 al núm. 30 del carrer Ample de Figueres. De seguida van començar a produir medicaments a escala semiindustrial i a distribuir-los per tot Catalunya i el sud de França. Atès el volum creixent del negoci, a partir de 1925 es van traslladar a un gran edifici del Masnou, on encara romanen i des d’on van iniciar una gran expansió.
Un dels primers productes dels laboratoris Cusí va ser la pomada oftàlmica d’òxid groc de mercuri, que va estendre el seu ús entre molts oftalmòlegs espanyols.
Fundació Concòrdia Farmacèutica.
Una figura rellevant de la farmàcia catalana de començament del segle XX va ser el farmacèutic Baltasar Doménech i Cortés, que, després d’obrir la seva primera farmàcia a Santa Coloma de Gramenet, en va obrir una altra a Barcelona (Baixada de Sant Pere, núm. 72), amb un laboratori annex on preparava algunes especialitats, entre les quals destaca el Fosfo-Glico-Kola Doménech (FGKD).
A la imatge es veu Santiago Doménech, fill de Baltasar, el fundador.
Fundació Concòrdia Farmacèutica.
El Fosfo-Glico-Kola Doménech, el producte més popular de la farmàcia i laboratori Domènech, va ser el primer medicament granulat que després es va comercialitzar en comprimits, elixir i injectables.
Un dels punts forts de la tasca del Dr. Doménech va ser l’extraordinària activitat publicitària que va posar en marxa per difondre els seus productes, sobretot del Fosfo-Glico-Kola Doménech.
Fundació Concòrdia Farmacèutica.
Aquesta farmàcia, decorada amb un exquisit estil modernista, va fer guanyar a Baltasar Doménech el premi de l’Ajuntament de Barcelona a la botiga més ben decorada de l’any 1908.
Fundació Uriach 1838.
La publicitat escrita de productes mèdics i farmacèutics, coneguda des dels segles XVI-XVII, va viure un gran impuls al segle XIX, quan la industrialització es va estendre per gran part d’Europa. A Catalunya, doncs, també va néixer la necessitat creixent de vendre tot el que es fabricava.
En línies generals, la publicitat farmacèutica incorporava missatges molts efectistes amb informació sobre la forma farmacèutica en què es presentava el producte, la seva eficàcia terapèutica, les patologies per a les quals estava indicat (i, moltes vegades, la simptomatologia associada), el nom dels laboratoris que el fabricaven o el nom de les farmàcies o adrogueries on es podia adquirir.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
La publicitat farmacèutica va experimentar una evolució clara pel que fa a l’expressió gràfica: des dels anuncis que només contenien text, bàsicament per a la premsa escrita, de mitjan del segle XIX, fins als que incorporaven una imatge acompanyant el text, és a dir, els cartells.
Entre finals del segle XIX i començaments del XX, quan la industrialització es va imposar a Catalunya, l’art del cartellisme va assolir una expansió i un grau d’excel·lència artística extraordinaris de la mà del moviment modernista.
Posteriorment, les diverses avantguardes artístiques que es van anar succeint al llarg de les dècades següents van impregnar també la iconografia dels cartells farmacèutics.
Fundació Concòrdia Farmacèutica.
Les formes de presentació, el que avui dia anomenen embalatge o packaging, van evolucionar molt visiblement: de les capsetes de suro o fusta sense retolar van passar a les capses retolades amb unes etiquetes senzilles, indicatives del nom del producte i del farmacèutic preparador, i van arribar fins a les capses que incorporen informació completa sobre el producte i dissenys més elaborats, que evolucionen paral·lelament a les tendències decoratives i artístiques de cada moment. A partir de la dècada del 1950, les formes de presentació dels medicaments es van simplificar: van abandonar el gust decoratiu i es van centrar en la funcionalitat del producte.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
L’ampul·la conté salvarsán, el primer agent quimioterapèutic efectiu contra la sífilis. Va ser introduït en terapèutica per P. Ehrlich, partidari que els medicaments fossin, segons les seves pròpies paraules, «bales màgiques»: absolutament segures i eficaces, sense efectes col·laterals. La pols queda en un bulb de l’ampul·la, a l’espera de ser mesclat amb el líquid contingut en l’altre bulb. El resultat era injectable per via parenteral.
Museu de la Farmàcia Catalana, Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
L'aspirina o àcid acetilsalicílic, és un principi actiu amb propietats analgèsiques, antipirètiques i antiinflamatòries.
A partir del principi actiu derivat de l’escorça del salze, el 1986 un químic de l'empresa Bayer, Fèlix Hoffmann, va descobrir el procediment per obtenir l'àcid acetilsalicílic tal com el coneixem actualment.
