ELS DARRERS 600 MILIONS D’ANYS
La història geològica de la Terra s’ha pogut establir a través de l’estudi de les roques, les quals enregistren les condicions existents de quan es van formar, bé a la superfície o en zones més profundes del planeta. L’origen de la Terra dins del Sistema Solar es remunta a fa uns 4567 milions d’anys, edat coneguda gràcies a la datació dels meteòrits i les roques de la Lluna. L’edat més antiga d’un mineral trobat a la Terra és un zircó de 4380 milions d’anys.
A Catalunya afloren roques amb edats compreses entre prop de 600 milions d’anys i l’actualitat. Les més antigues afloren al Pirineu. Per sota d’aquests materials datats, encara n’hi ha de més antics, però no se’n coneix l’edat amb certesa.
Registre Geològic
En aquest plafó i en el paviment hi ha una representació del registre geològic de Catalunya i d’algunes de les roques més abundants o característiques del nostre país. No s’hi han posat roques toves perquè no es podrien conservar adequadament. Al costat de les roques del paviment s’indica la seva edat numèrica, en milions d’anys (Ma), i relativa, a partir de les anomenades unitats cronostratigràfiques que integren la taula dels temps geològics. En els codis QR de cada roca que trobareu al llarg del passeig hi ha més informació sobre cadascuna.
Temps geològic
En les columnes d’aquesta part del plafó i en el paviment es mostra informació sobre els 600 milions d’anys d’història geològica de Catalunya.
Etapes tectòniques
La columna de l’esquerra mostra els esdeveniments tectònics que han tingut lloc en el nostre entorn, entre els quals destaquen les orogènies cadomiana, herciniana i alpina. Les serralades formades per les dues primeres orogènies no tenen cap reflex al relleu actual però han quedat enregistrades als materials neoproterozoics i paleozoics del basament rocós. Desprès de la ruptura de Pangea, entre 250 i 210 milions d’anys i l’extensió alpina (145 – 95 milions d’anys), una intensa etapa orogènica va formar les serralades del Pirineu i les Costaneres Catalanes així com la Conca de l’Ebre. L’etapa distensiva més recent va començar fa uns 25 milions d’anys i està relacionada amb l’obertura de la mar Mediterrània Nord-occidental (extensió mediterrània). Aquesta etapa va contribuir a configurar el relleu més recent, incloent-hi, per exemple, les depressions del Vallès-Penedès i el Camp de Tarragona.
Eó, Era, Període
Les tres columnes corresponents als eons, les eres i els períodes de la Taula del Temps Geològics representen unitats cronostratigràfiques. La precisió dels seus límits temporals es refina a partir de la datació de les roques mitjançant el seu contingut fossilífer, la magnetostratigrafia i la geocronologia. Les edats de les roques es calibren amb una escala numèrica que utilitza com a unitat el milió d’anys (Ma). El codi de colors de totes les columnes del plafó segueix la convenció de la Comissió del Mapa Geològic del Món.
Escala magnetoestratigràfica
La columna formada per peces blanques i negres de gruixos diferents representa l’Escala de Temps de la Polaritat Magnètica. El camp magnètic de la Terra, que podem imaginar com un imant amb dos pols alineats amb l’eix de rotació del planeta, oscil·la constantment i canvia de polaritat de manera no regular. Això vol dir que s’alternen períodes de polaritat normal (en color negre) i períodes de polaritat invertida (en blanc), amb durades molt diverses, que van des de desenes de milers d’anys fins a desenes de milions d’anys.
L’escala de polaritat s’ha pogut reconstruir gràcies al fet que les roques conserven una magnetització romanent, és a dir, un registre del camp magnètic terrestre existent en el moment en què es van formar. Les inversions del camp són fenòmens globals i el gir es produeix al llarg d’uns quants milers d’anys, cosa que, des del punt de vista del temps geològic equival gairebé a un instant. Aquesta característica fa que la magnetoestratigrafia —la disciplina que estudia la polaritat magnètica de les formacions sedimentàries— sigui molt útil per establir correlacions entre roques d’arreu del món.
Època
La columna de la dreta mostra una unitat cronostratigràfica de rang inferior, l’Època, amb les edats que la delimiten.
Esdeveniments globals
Al llarg dels darrers 600 milions d’anys, la Terra ha experimentat períodes més càlids i més freds que l’actual. Lligat a aquests períodes de canvi climàtic i/o a fenòmens catastròfics (episodis volcànics molt intensos, impactes d’asteroides,…) hi ha sovint l’aparició i desaparició d’espècies (radiacions versus extincions massives). Són aquests grans canvis faunístics els que, en el seu moment, van permetre diferenciar les grans divisions cronològiques de la història terrestre (eres i períodes).
Les etapes climàtiques fredes i càlides a la superfície terrestre estan molt lligades, tot i que no únicament, al contingut de diòxid de carboni (CO₂) a l’atmosfera. El CO₂ és un gas d’efecte hivernacle juntament amb el metà, l’ozò i el vapor d’aigua. El contingut actual de CO₂ és d’unes 420 ppm però durant la història geològica han alternat períodes amb concentracions molt més altes (etapes de Terra hivernacle) i significativament més baixes (etapes de Terra glacial). Les variacions d’aquest contingut es deuen, entre altres raons, a l’addició o substracció de gran quantitat de CO₂ per causes naturals, com, per exemple, l’activitat volcànica massiva o la intensificació extrema de la fotosíntesi.
Tant al plafó com al paviment (en menor nombre) s’ha assenyalat la presència de vida, sobretot d’animals i de diverses associacions vegetals (turberes, jungles) característiques de diverses etapes de la història terrestre així com les desaparicions d’espècies significatives.
Paleogeografia
La distribució de les terres emergides i dels mars ha experimentat canvis que sovint han estat associats a grans transformacions paleoceanogràfiques, com les pujades i baixades del nivell oceànic o l’obertura i el tancament d’estrets, i paleoclimàtiques, com l’expansió dels climes càlids cap a altes latituds o la formació de grans casquets de gel continental a les zones polars amb l’expansió dels climes freds cap a latituds més baixes.
Els mapes del món mostren els grans canvis de la distribució dels continents i dels oceans durant els darrers 600 Ma de la història de la Terra. Les reconstruccions es fan a partir dels registres paleogeogràfics i paleoclimàtics derivats d’estudis basats en el coneixement geològic i geofísic de la Terra. Aquest coneixement inclou diversos paradigmes resultants de l’estudi multidisciplinari de la Terra, entre els quals destaca la teoria de la tectònica de plaques.
