Intramurs
El bressol de l'arquitectura moderna a Catalunya (1872-1962)
L'escola d'Arquitectura a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona
Aquesta exposició recorre la història de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i el seu vincle amb l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, un espai clau en la formació de generacions d’arquitectes. A través de documents, imatges i projectes, s’hi traça l’evolució de l’ensenyament arquitectònic i el seu impacte en la ciutat. La mostra posa en valor aquest llegat en el marc de l’Any Gaudí, recordant que Antoni Gaudí hi va estudiar i s’hi va formar. Una oportunitat per redescobrir els orígens d’una arquitectura que ha marcat el nostre patrimoni.
«L'originalitat consisteix en tornar a l'orígen» Antoni Gaudi
Intramurs
L’Escola d’Arquitectura a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona: els orígens d’una vocació urbana
A finals del segle XIX, en un context de transformació urbana i creixement intens de Barcelona, la ciutat vivia una gran necessitat de professionals formats en arquitectura i urbanisme. En aquest escenari, la creació de l’Escola d’Arquitectura dins de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona va marcar un moment clau en la formació de generacions d’arquitectes que contribuirien de manera decisiva a modelar la ciutat moderna.
Aquesta exposició reivindica aquell període fundacional i el vincle entre la Universitat de Barcelona i els ensenyaments de l’arquitectura.
Situada al cor del coneixement i la recerca, la Universitat de Barcelona va acollir els primers estudis oficials d’arquitectura en un entorn compartit amb altres disciplines, fet que afavoria una visió humanista i transversal del fet arquitectònic. D’aquella etapa inicial, en van formar part figures cabdals com Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí o Josep Puig i Cadafalch, que no només van transformar el paisatge urbà de Barcelona, sinó que també van posar les bases de l’arquitectura catalana contemporània. Aquesta exposició recupera i reactiva aquesta memòria compartida entre universitat i ciutat, entre ensenyament i transformació urbana, i fa valer un llegat que forma part viva de la ciutat.
«[Arquitectura]. Significa art primera, superior, principal, s'ha de considerar la mare de les belles arts. La seva essència és donar forma a la matèria, per a satisfer necessitats sensuals i de l'esperit.» Elies Rogent
Precedents i inicis
L’Escola d’Arquitectura de Barcelona es va crear el 1871, sota el nom de Escuela Libre Provincial de Arquitectura de Barcelona, en un moment de gran transformació urbana. Barcelona necessitava arquitectes formats per afrontar els reptes del creixement de la ciutat i el desenvolupament de projectes com l’Eixample de Cerdà.
© Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona – AHCB
Una escola entre dues èpoques: reptes i transformacions (1888–1910)
A finals del segle XIX, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona avançava amb dificultats però amb ambició. Tot i la precarietat del professorat i la manca de recursos, l’Escola mantenia una intensa activitat: organitzava excursions, fomentava el coneixement del patrimoni i participava en exposicions. L’Exposició Universal de 1888 va marcar un punt d’inflexió: sota la direcció de Rogent, molts professors i antics alumnes van assumir la responsabilitat dels projectes. Era la consolidació de l’arquitecte com a figura clau en la transformació de la ciutat.
Vista aérea del recinto de la Exposición Universal de Barcelona de 1888. © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona – AHCB
Modernitzar l’Escola en temps incerts (1914–1920)
Amb la Primera Guerra Mundial de fons, les tensions entre la Mancomunitat i l’Estat van afectar directament l’Escola d’Arquitectura. La Mancomunitat, centrada en el projecte de la Universitat Industrial i en conflicte amb l’Escola d’Enginyers, va deixar de finançar les escoles que no s’alineessin amb els seus criteris, inclosa l’Escola d’Arquitectura.
El 1917, ja amb Puig i Cadafalch a la presidència de la Mancomunitat, Domènech i Montaner va pactar el traspàs de l’Escola a l’Estat per assegurar-ne la continuïtat.
Biblioteca © Càtedra Gaudí UPC
De la Dictadura de Primo de Rivera a la República: continuïtats i fractures a l’Escola (1924-1939)
El setembre de 1924, Joaquim Bassegoda es va retirar com a director de l’Escola. El Claustre va nomenar successor a Francesc de Paula Nebot i Torrens, catedràtic de dibuix i tinent d’alcalde d’Urbanisme de Barcelona.
Nebot, amb una trajectòria brillant, va assumir el càrrec en un moment d’impuls urbanístic lligat a l’Exposició Internacional del 1929. Va intervenir en projectes com la plaça de Catalunya, la Diagonal o el Palau de Pedralbes.
Plaça de Catalunya. Vista panoràmica de la plaça durant els treballs de remodelació. Al fons l'Hotel Colón .
Autor: Josep Domínguez Martí. 1926-1927. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
De la postguerra a la modernització: l’Escola entre el franquisme i la renovació (1940-1955)
Amb el final de la Guerra Civil, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va entrar en una nova etapa marcada per la repressió, la depuració del professorat i la reestructuració del sistema universitari sota el règim franquista. El 1940, Francesc de Paula Nebot, que ja n’havia estat director abans de la República, va ser restituït en el càrrec. La seva designació simbolitzava la voluntat del nou règim de restaurar l’ordre acadèmic anterior, eliminant qualsevol rastre de l’experiència renovadora dels anys republicans.
Sala de projectes. Autoria Josep Brangulí. 1943 . Arxiu del COAC
Reconstrucció i creixement (1955-1960)
A mesura que Barcelona començava la seva reconstrucció econòmica i urbanística, l’Escola d’Arquitectura va recuperar protagonisme. L’increment de la demanda d’habitatge i d’infraestructures va multiplicar el nombre d’estudiants i va generar un nou interès per l’urbanisme i la planificació territorial. Aquesta expansió, però, va posar en evidència la insuficiència dels espais de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, que l’Escola havia ocupat des de 1874.
Aula de dibuix. Clase de còpies de conjunt. Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya
Els anys seixanta: el temps del canvi i la fi d’una etapa (1960-1970)
A començaments dels anys seixanta, l’Escola es trobava davant un doble repte: adaptar-se al creixement d’alumnat i actualitzar els continguts docents. La necessitat d’un nou edifici era ja inajornable. El 1962, sota la direcció de Robert Terrades i Via, es va inaugurar parcialment la nova seu de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) a l’Avinguda Diagonal, projectada per Josep Maria Segarra Solsona. El trasllat es va fer de manera gradual, mentre encara una part de les classes continuaven impartint-se a la Universitat.
Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona
«Per a fer les coses bé és necessari: primer, l’amor; segon, la tècnica» Antoni Gaudí
Directors i personatges destacats de l’Escola d’Arquitectura
CRÈDITS
ORGANITZACIÓ
Vicerectorat de Memòria, Cultura i Patrimoni
Facultat de Filologia i Comunicació
Universitat de Barcelona
COMISSARIAT
Dolores Pulido León
Marcelino Jiménez León
COORDINACIÓ
Dolores Pulido León
Ramón Dilla Martín
DISSENY GRÀFIC I EXPOSITIU
Mortys.art
PRODUCCIÓ I MUNTATGE
Printup.cat
SERVEIS LINGÜÍSTICS
Àngels Martínez Salom
Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.
MATERIALS I COL·LABORACIONS
Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).
Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona.
Arxiu Nacional de Catalunya.
Arxiu EtsaB Càtedra Gaudí. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya
AGRAÏMENTS
Agustí Alcoberro Pericay
Carolina B. Garcia-Estévez
Sandra Bestraten i Castells
Clara Duart Fondevila
Neus Jaumot Serra
Núria Masnou Latorre
Pili Mateo Bretos
Joan Miquel Oliver
Pilar Molina Múnera
Oriol Silvestre Canut
Félix Solaguren-Beascoa de Corral
Silvia Suñer Lázaro
Aisha Maria Targarona Gallardo
Anna Vinardell Maristany
Montserrat Viu Sánchez
EXPOSICIÓ VIRTUAL | Desenvolupament web
Dolores Pulido León
Aquesta exposició virtual es basa en l’exposició INTRAMURS. El bressol de l’arquitectura moderna a Catalunya (1872-1962). L’escola d’Arquitectura a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, inaugurada el 16 d’abril de 2026 al segon pis de la Facultat de Lletres.
Recull i adapta els continguts i el relat original presentats en aquell espai expositiu.
